Tornem cap a casa!

I ens despedim amb les típiques fotos que tothom coneix de Londres. No us pensessiu que us hem enganyat i hem estat fent el vago estirats per casa.

Fins el proper viatge!

Anna i Ivan

The elephant boy/The elephant man

L'altre dia vam anar a la filmoteca de Londres. És una passada. Res a veure amb la de Barcelona. Té quatre sales, dos bars, un d'ells immens i una botiga de llibres i dvd's molt ben provisionada per desgràcia meva. El mediócre díptic que tenim al nostre país, a Londres pren la forma d'una revista de més de 50 pàgines a tot color. Aquí sí que tracten bé als cinèfils! A veure per quan el famós i esperat trasllat de la filmoteca de barna! (de fet em sembla que ara mateix a barcelona tenen prous problemes com per haver d'acontentar a una minoria).


A més té una mediateca pública i totalment gratuïta per a qualsevol persona. Tu entres allà, demanes un dels molts ordinadors que hi ha amb pantalla grossa, t'asseus i et perds per l'enorme llistat de pel·lícules que t'ofereixen. La majoria d'elles són angleses i és una gran oportunitat per veure imatges que per desgrácia no han estat editades mai en cap format.


Nosaltres vam escollir veure una pel·lícula del 37 titulada The elephan boy, del mestre en documentals Robert J. Flaherty (director de pel·lícules tant cèlebres com Man of Aran o Nanook of the North) , on se'ns narra la història d'un nen indi que, com el seu pare, vol arribar a ser un gran caçador amb l'ajuda del seu elefant.

Un infant segons abans de ser brutalment trepitjat per un elefant d'enormes proporcions

I ja que estàvem amb el tema elefantí, al dia següent, vam anar al London Hospital Museum on en teoria s'exposa l'esquelet del senyor Joseph Merrick, alies l'home elefant, un home que tenia una enfermetat que li deformaba tot el cos i que va viure només 28 anys (Lynch el va dur a la gran pantalla fent-lo més conegut per a tots). A dia d'avui aquesta enfermetat encara és incurable i hi ha uns 10 casos en tot el món.

Deia en teoria perquè resulta que la part del museu on s'exposa l'esquelet no està obert al públic. Ens vam haver d'acontentar amb la seva màscara, maquetes de paper que feia ell amb les seves mans deformes, varis artil·lúgis d'època, un documental de 20 minuts i algun vers que va escriure com per exemple aquests:

"Es cierto que mi forma es muy extraña,
pero culparme por ello es culpar a Dios;
si yo pudiese crearme a mí mismo de nuevo
me haría de modo que te gustase a ti."

"Si yo pudiese alcanzar de polo a polo
o abarcar el océano con mis brazos,
pediría que se me midiese por mi alma,
porque la verdadera medida del hombre es su mente."

La fi dels invasors

Aquí teniu els últims que caçarem. Hem fet una treva i no els molestarem més. Tota la resta els podeu trobar en aquesta exposició que vam anar a veure. Els personatges malvats que surten són més grans dels habituals Invaders i la gran gràcia és que estan fets a partir de cubs de Rubick. Té mèrit la cosa.

Ah! Aquí teniu fotos d'en Marc i en Ritxi. La primera és abans d'un sopar a casa i la segona d'una escapadeta que vam fer el dissabte passat cap al nord de l'illa.

Va de cine

Del 17 d'octubre a l'1 de novembre té lloc el 51st London Film Festival. Nosaltres, com a bons amants del cine que som, no hem desaprofitat l'ocasió i hem anat a veure la cartellera.

La veritat és que escollir el film ha estat difícil. De bon gust hauriem anat a veure totes les sessions, però com que econòmicament no ens ho podiem permetre (8,5 pounds per sessió) hem hagut de descartar pel·lícules com Rescue Dawn de Herzog, Eastern Promises de Cronenberg, Persepolis (film d'animació que parla de l'Iran i es veu que està creant furor per allà on passa), Into the Wild d'en Sin Pene (amb banda sonora a càrrec de'n Vedder), la última de'n Moore o Funny Games, autoremake americà de Haneke.

Pensant que totes aquestes arribaran fàcilment a les nostres contrades hem decidit anar a veure Cargo 200, una de les nombroses propostes interessants del Festival. Dirigida per Aleksei Balabanov, gran promesa del nou cine rus, narra a partir de fets reals ocurreguts als anys 80 durant la perestroika, la història d'un oficial de policia que rapta a la filla d'un alt càrreg comunista i, després d'emmanillar-la en un llit, la sotmet a vexacions inimaginables.

La película fa ús d'una gran crueltat només superada per la realitat de la rússia d'aquell moment i ens mostra fidelment la misèria económica i moral per a la que passaven els seus habitants. La música pensada per suavitzar la trama fa recordar aquella cançoneta tant divertida de Do You Remember Dolly Bell? (tu Guillem ja deus saber a quina em refereixo). Només dir, per no fer-me pesat, que el film és del tot aconsellable.

Ara estem contemplant la possibilitat d'anar-ne a veure una altre. Un documental titulat Zoo sobre un petit poble americà on un home que es presenta a urgències amb el còlon perforat mor al cap de poc d'una hemorragia interna. Llavors la policia descobreix unes cintes on es mostren imatges de zoofilia (es veu que hi ha un cavall àrab de pura sang que és l'hòstia!) d'altres homes i... bé ja us ho podeu anar imaginant.

Si al final no hi anem, sempre ens quedarà resar perquè en lloc de portar al nostre país pel·lícules com Saw 4 o Die Hard 4, ens passin aquest interessantíssim documental. Que Déu ens escolti i ens agafi confessats.

Més space invaders!

Aquí podeu gaudir de les nostres noves preses. Dels cap a 90 que hi ha ja en tenim 9!

També hem enganxat a en Ritxi i ara estem fent competicions a veure qui en pesca més.

No sabeu les patejades que ens fem per Londres, realment va bé això per recòrre tots els racons de la ciuat.

Suposo que no cal dir qui guanya...

Greenwich

Vam anar a Greenwich per veure el meridià però resulta que a les cinc de la tarda ja no deixaven entrar a més turistes i com que nosaltres, mentre anavem cap allà, vam tenir la sort de trobar un rodatge (The Duchess, una película anglesa de gran pressupost) i poder passejar entre els extres, parlar amb ells, tirar unes quantes fotos i, resumint, curiosejar per la zona acordonada (realment estava envoltada d'auxiliars amb walkitalkies que ens desviaven de la ruta més interessant), vam arribar tard, però no crec que això es pugui tractar d'una arratrassada ja que vam disfrutar més fent safareig que no imitant la multitud de turistes que una mica estúpidament, amb tots els respectes, es dedicaben a posar un peu a cada hemisferi com si això els fes estar a dos llocs diferents i lluny entre ells, intantàniament, vaja, una collonada, i després vam travessar una part de l'enorme parc on hi havia esquirols i un mini llac amb barquetes, feia una mica de pena més aviat, i vam entrar en un pub que donava al Thames i vam prendre una cervesa que ens va donar pipi i vam creuar per sota el riu en un passatge, que fa temps van construir perquè els obrers puguessin creuar sense pagar i mullar-se, ple de cartells que prohibien escupir i anar amb bici, tot i que em vam veure uns quants que lo de la bici ni cas, que es veu que havia de fer molta por segons la guia, però com sempre de por res, més aviat gràcia, i com que començava a fer-se fosc vam decidir que ja era hora de sopar i vam entrar en un pub i vam menjar guarrades de les seves com cal.

Quin barri! (Benvinguts a Belleville)

No és només que el barri sigui brut, lleig i sense res d'interès...

Que només tinguem un bus que ens hi arriba...

Que en poc temps hi haguem vist primer un cartell de la policia buscant l'assassí pistoler del parc i després un noi estès al carrer amb 10 CSIs rodejant-lo (no sabem si en coma etíl·lic o algo pitjor)...

No té gairebé ni comerços i tampoc, tan sols i el més important, un bon pub! El que hi ha, The Gregorian és lamentable fins al punt de veure-hi a l'Ivan intentant rebutjar 2 Guiness (i més tard dues més) cansat d'escoltar un anglès borratxo parlant en francès.

Es pot afegir l'ós de codillo que vam trobar un dia a l'ascensor o la tableta de chocolata que es desfeia amablement al terra plastificat grácies a l'ambient dens i putrefacte d'un espai petit i tancat. També podem parlar de les parets de les escales que un dia ens vam trobar recent pintades (amb molt mal gust i molt malt fet) i que l'endemà algun brètol fill de la gran puta ja havia empastifat.

Caminant direcció al bus tenim la sort de poder veure diferents especimens del nostre planeta: hi ha la nena de tretze anys maquillada de pallasso que sempre vesteix el seu xàndal dels anys 80 de color rosa, els lirons que ens passen per davant nostre de nit buscant refugi, el prototip de dona anglesa de 120 quilos que més que caminar sembla que s'arrossegui assentada al seu sofà en plan Pàges amb el seu estimat llit computador, el simpàtic cartell en contra del tabac del nen que intenta ser gran per ignorància (si sapigués realment què significa fer-se gran de ben segur que no ho provaria), les parelles, ja adultes, que sempre estan dins del cotxe aparcat, com esperant a que passem i ens allunyem perquè puguin continuar amb les seves marranades a ple sol o, potser l'animal més curiós i interessant, la guilla que ronda pel barri que un dia, de nit amb lluna nova, se'ns va quedar mirant desafiadorament i que l'Anna quasi bé es caga a les calçes.

Petroglifa i grunx