Grunx i Petroglifa

Tornem cap a casa!

2007-10-31T08:34:00.000-07:00

I ens despedim amb les típiques fotos que tothom coneix de Londres. No us pensessiu que us hem enganyat i hem estat fent el vago estirats per casa.

Fins el proper viatge!

Anna i Ivan

The elephant boy/The elephant man

2007-10-30T06:45:00.000-07:00

L'altre dia vam anar a la filmoteca de Londres. És una passada. Res a veure amb la de Barcelona. Té quatre sales, dos bars, un d'ells immens i una botiga de llibres i dvd's molt ben provisionada per desgràcia meva. El mediócre díptic que tenim al nostre país, a Londres pren la forma d'una revista de més de 50 pàgines a tot color. Aquí sí que tracten bé als cinèfils! A veure per quan el famós i esperat trasllat de la filmoteca de barna! (de fet em sembla que ara mateix a barcelona tenen prous problemes com per haver d'acontentar a una minoria).

A més té una mediateca pública i totalment gratuïta per a qualsevol persona. Tu entres allà, demanes un dels molts ordinadors que hi ha amb pantalla grossa, t'asseus i et perds per l'enorme llistat de pel·lícules que t'ofereixen. La majoria d'elles són angleses i és una gran oportunitat per veure imatges que per desgrácia no han estat editades mai en cap format.

Nosaltres vam escollir veure una pel·lícula del 37 titulada The elephan boy, del mestre en documentals Robert J. Flaherty (director de pel·lícules tant cèlebres com Man of Aran o Nanook of the North) , on se'ns narra la història d'un nen indi que, com el seu pare, vol arribar a ser un gran caçador amb l'ajuda del seu elefant.

Un infant segons abans de ser brutalment trepitjat per un elefant d'enormes proporcions

I ja que estàvem amb el tema elefantí, al dia següent, vam anar al London Hospital Museum on en teoria s'exposa l'esquelet del senyor Joseph Merrick, alies l'home elefant, un home que tenia una enfermetat que li deformaba tot el cos i que va viure només 28 anys (Lynch el va dur a la gran pantalla fent-lo més conegut per a tots). A dia d'avui aquesta enfermetat encara és incurable i hi ha uns 10 casos en tot el món.

Deia en teoria perquè resulta que la part del museu on s'exposa l'esquelet no està obert al públic. Ens vam haver d'acontentar amb la seva màscara, maquetes de paper que feia ell amb les seves mans deformes, varis artil·lúgis d'època, un documental de 20 minuts i algun vers que va escriure com per exemple aquests:

"Es cierto que mi forma es muy extraña,
pero culparme por ello es culpar a Dios;
si yo pudiese crearme a mí mismo de nuevo
me haría de modo que te gustase a ti."

"Si yo pudiese alcanzar de polo a polo
o abarcar el océano con mis brazos,
pediría que se me midiese por mi alma,
porque la verdadera medida del hombre es su mente."

La fi dels invasors

2007-10-27T08:32:00.000-07:00

Aquí teniu els últims que caçarem. Hem fet una treva i no els molestarem més. Tota la resta els podeu trobar en aquesta exposició que vam anar a veure. Els personatges malvats que surten són més grans dels habituals Invaders i la gran gràcia és que estan fets a partir de cubs de Rubick. Té mèrit la cosa.

Ah! Aquí teniu fotos d'en Marc i en Ritxi. La primera és abans d'un sopar a casa i la segona d'una escapadeta que vam fer el dissabte passat cap al nord de l'illa.

Va de cine

2007-10-24T05:30:00.000-07:00

Del 17 d'octubre a l'1 de novembre té lloc el 51st London Film Festival. Nosaltres, com a bons amants del cine que som, no hem desaprofitat l'ocasió i hem anat a veure la cartellera.

La veritat és que escollir el film ha estat difícil. De bon gust hauriem anat a veure totes les sessions, però com que econòmicament no ens ho podiem permetre (8,5 pounds per sessió) hem hagut de descartar pel·lícules com Rescue Dawn de Herzog, Eastern Promises de Cronenberg, Persepolis (film d'animació que parla de l'Iran i es veu que està creant furor per allà on passa), Into the Wild d'en Sin Pene (amb banda sonora a càrrec de'n Vedder), la última de'n Moore o Funny Games, autoremake americà de Haneke.

Pensant que totes aquestes arribaran fàcilment a les nostres contrades hem decidit anar a veure Cargo 200, una de les nombroses propostes interessants del Festival. Dirigida per Aleksei Balabanov, gran promesa del nou cine rus, narra a partir de fets reals ocurreguts als anys 80 durant la perestroika, la història d'un oficial de policia que rapta a la filla d'un alt càrreg comunista i, després d'emmanillar-la en un llit, la sotmet a vexacions inimaginables.

La película fa ús d'una gran crueltat només superada per la realitat de la rússia d'aquell moment i ens mostra fidelment la misèria económica i moral per a la que passaven els seus habitants. La música pensada per suavitzar la trama fa recordar aquella cançoneta tant divertida de Do You Remember Dolly Bell? (tu Guillem ja deus saber a quina em refereixo). Només dir, per no fer-me pesat, que el film és del tot aconsellable.

Ara estem contemplant la possibilitat d'anar-ne a veure una altre. Un documental titulat Zoo sobre un petit poble americà on un home que es presenta a urgències amb el còlon perforat mor al cap de poc d'una hemorragia interna. Llavors la policia descobreix unes cintes on es mostren imatges de zoofilia (es veu que hi ha un cavall àrab de pura sang que és l'hòstia!) d'altres homes i... bé ja us ho podeu anar imaginant.

Si al final no hi anem, sempre ens quedarà resar perquè en lloc de portar al nostre país pel·lícules com Saw 4 o Die Hard 4, ens passin aquest interessantíssim documental. Que Déu ens escolti i ens agafi confessats.

Més space invaders!

2007-10-23T11:06:00.000-07:00

Aquí podeu gaudir de les nostres noves preses. Dels cap a 90 que hi ha ja en tenim 9!

També hem enganxat a en Ritxi i ara estem fent competicions a veure qui en pesca més.

No sabeu les patejades que ens fem per Londres, realment va bé això per recòrre tots els racons de la ciuat.

Suposo que no cal dir qui guanya...

Greenwich

2007-10-21T12:47:00.000-07:00

Vam anar a Greenwich per veure el meridià però resulta que a les cinc de la tarda ja no deixaven entrar a més turistes i com que nosaltres, mentre anavem cap allà, vam tenir la sort de trobar un rodatge (The Duchess, una película anglesa de gran pressupost) i poder passejar entre els extres, parlar amb ells, tirar unes quantes fotos i, resumint, curiosejar per la zona acordonada (realment estava envoltada d'auxiliars amb walkitalkies que ens desviaven de la ruta més interessant), vam arribar tard, però no crec que això es pugui tractar d'una arratrassada ja que vam disfrutar més fent safareig que no imitant la multitud de turistes que una mica estúpidament, amb tots els respectes, es dedicaben a posar un peu a cada hemisferi com si això els fes estar a dos llocs diferents i lluny entre ells, intantàniament, vaja, una collonada, i després vam travessar una part de l'enorme parc on hi havia esquirols i un mini llac amb barquetes, feia una mica de pena més aviat, i vam entrar en un pub que donava al Thames i vam prendre una cervesa que ens va donar pipi i vam creuar per sota el riu en un passatge, que fa temps van construir perquè els obrers puguessin creuar sense pagar i mullar-se, ple de cartells que prohibien escupir i anar amb bici, tot i que em vam veure uns quants que lo de la bici ni cas, que es veu que havia de fer molta por segons la guia, però com sempre de por res, més aviat gràcia, i com que començava a fer-se fosc vam decidir que ja era hora de sopar i vam entrar en un pub i vam menjar guarrades de les seves com cal.

Quin barri! (Benvinguts a Belleville)

2007-10-14T04:21:00.000-07:00

No és només que el barri sigui brut, lleig i sense res d'interès...

Que només tinguem un bus que ens hi arriba...

Que en poc temps hi haguem vist primer un cartell de la policia buscant l'assassí pistoler del parc i després un noi estès al carrer amb 10 CSIs rodejant-lo (no sabem si en coma etíl·lic o algo pitjor)...

No té gairebé ni comerços i tampoc, tan sols i el més important, un bon pub! El que hi ha, The Gregorian és lamentable fins al punt de veure-hi a l'Ivan intentant rebutjar 2 Guiness (i més tard dues més) cansat d'escoltar un anglès borratxo parlant en francès.

Es pot afegir l'ós de codillo que vam trobar un dia a l'ascensor o la tableta de chocolata que es desfeia amablement al terra plastificat grácies a l'ambient dens i putrefacte d'un espai petit i tancat. També podem parlar de les parets de les escales que un dia ens vam trobar recent pintades (amb molt mal gust i molt malt fet) i que l'endemà algun brètol fill de la gran puta ja havia empastifat.

Caminant direcció al bus tenim la sort de poder veure diferents especimens del nostre planeta: hi ha la nena de tretze anys maquillada de pallasso que sempre vesteix el seu xàndal dels anys 80 de color rosa, els lirons que ens passen per davant nostre de nit buscant refugi, el prototip de dona anglesa de 120 quilos que més que caminar sembla que s'arrossegui assentada al seu sofà en plan Pàges amb el seu estimat llit computador, el simpàtic cartell en contra del tabac del nen que intenta ser gran per ignorància (si sapigués realment què significa fer-se gran de ben segur que no ho provaria), les parelles, ja adultes, que sempre estan dins del cotxe aparcat, com esperant a que passem i ens allunyem perquè puguin continuar amb les seves marranades a ple sol o, potser l'animal més curiós i interessant, la guilla que ronda pel barri que un dia, de nit amb lluna nova, se'ns va quedar mirant desafiadorament i que l'Anna quasi bé es caga a les calçes.

Petroglifa i grunx

Protegint la nostra civilització d'una possible invasió alienígena

2007-10-12T04:32:00.000-07:00

Un cop més, fent mostra del nostre apreci envers aquest món tant favulós i admirable en el que vivim, hem complert amb èxit la nostra missió d'aniquilar Space invaders (no us perdeu la secció Space Invaders in popular culture). Pels que tinguin poca paciència i vulguin anar al gra.

Aquí en teniu les proves (l'Orson Wells se sentiria orgullós, jo almenys m'hi sento).

Primera setmaneta

2007-10-07T21:02:00.000-07:00

Després dels primers tres dies d'estrès i pluja, les coses han anat molt millor. El fet de tenir un lloc on caure mort ajuda moltíssim, i poder parar-te un moment per estudiar les guies per estalviar calers en transport públic, molt més encara. Ara ja tenim el bono de bus i ja hem voltat per gairebé tot arreu.

Ja hem vist Camden Town, Covent Garden, Oxford St. per tots cantons i totes les botigues de música de la ciutat. No gaire res de nou, tot segueix igual.

Dissabte al matí vaig visitar el mercat de borough mentre l'Ivan escrivia un rato i em va sorprendre molt gratament trobar-hi molts productes catalans. Havent dinat vam anar ben lluny fins a l'estadi de Wembley per comprar les entrades del concert d'en Damien Rice que vam veure al vespre i per fer temps vam aprofitar per fer una volteta a l'Ikea del costat i comprar un llençol pel llit. Tampoc hi havia res més al voltant i encara quedaven unes horetes pel concert, què voleu que us digui.

Diumenge vam sortir una mica tard de casa però vam aprofitar molt el temps. Vam començar per veure el mercat d'Spitafields i ens va decepcionar moltíssim. Ens hi havia portat feia uns anys el Guillem quan estava per aquestes terres i era completament diferent. N'han reformat una gran part (l'altra encara està en obres) i ara és molt més pijo.

Ens vam patejar tot el South Bank (la banda sud del riu) i vam veure el Tate Modern (segur que hi tornarem per visitar-lo amb més calma), la BFI, que és més o menys com la filmo però en gran, moderna i super ben equipada, el London Eye, el Big Ben, les Houses of Parliament...

Ara, lo més guapo que hem vist fins ara, són sens dubte els space invaders. Ens estan obsessionant... el que fa l'oci!

Damien Rice

2007-10-07T15:46:00.001-07:00

El Dissabte vam tenir la gran sort de trobar entrades per al concert de Damien Rice al Wembley Arena, just al costat del Wembley Stadium (el de la foto). No ens va tocar la millor zona, però el fet de poder entrar va ser suficient per obviar la nostra situació. A més el Wembley Arena está molt ben pensat per a concerts de talla mitjana (té capacitat per a deu mil persones), un cop acabat el concert en cinc minuts ja erem a fora, vaja com a casa nostra.

Els aficionats a la Lonely no feu gens de cas a les moltes tonteries que acostuma a dir. Segons el llibre el Wembley Arena és un enorme i poc atractiu graner on només s'hi ha d'anar si toca el grup preferit del viatger. De moment, per mi, és lo millor de Londres.
Què dir del concert: fabulós. Dues hores de bona música, d'aquella que escaseja tant per la granja(TetA, pren nota: Vyvienne Long, la telonera. Segur que t'agradarà).
Repàs de l'últim disc, algun tema desconegut i les sempre imprescindibles Amie, Woman like a man, Cannonball, 9 crimes i The blower's daughter. Només faltaba que toqués Older Chests i hagués aparegut en Tom Waits a tocar el seu Time. Moments íntims, moments de rock potent i un final emotiu amb refugiats birmans demanant llibertat per al seu país i homenatge a Aung San Suu Kyi.

Aquí us deixo una petita mostra del que va ser el concert:

Més pis (segona tanda de fotos)

2007-10-06T04:30:00.000-07:00

Ja veieu que no és tant horrorós com us devíeu pensar tots. La veritat és que si està foça bé. Tothom fa la seva i ningú emprenya a l'altre, tal i com ha de ser un bon pis d'estudiants.

Les fotos de la cuina están borroses però em fa mandra tornar-les a fer, tampoc és que siguin de gran interès i em sembla que ja us en feu una vaga idea.

Com podeu veure tenim de tot: rentadora (que a vegades no funciona), dues neveres, una gran i una petita (la gran ho congela tot), microones, torradora de pa (no va bé), forn (encara no l'hem provat) i grill (amb deu segons crema tot el pa).

La vista que es té rentant els plats és impagable...

Ja tenim pis! (primeres fotos)

2007-10-06T04:06:00.000-07:00

Hem tardat tres dies, però ja tenim pis i és preciós. Estem al barri de Bermondsey, a una parada en metro del London Bridge.

Com podeu observar en les fotos és un lloc molt acollidor. Llàstima que algú ha robat el mirall de l'ascensor, va de perles per treure's les lleganyes al matí quan un va adormit.

De dia es veuen molts de nanos voltant (hi deu haver una escola a prop) i de nit és molt tranquil (es veu que si tornes més tard de les deu de la nit t'atraquen amb pistola si tens sort!). Tenim un parell de badulaques de 24 hores al costat, un japonès senzill i un fast food de kebabs i patates fregides amb maionesa que sempre està ple.

Una vista estupenda per rodar la segona part de Rear window.

2007-10-02T08:53:00.000-07:00

Cinc mesos sense voltar potser és massa temps, així que hem decidit posar fi a aquesta avorrida situació. Aprofitant una beca de l'Anna per a estudiar a Londres durant un mes hem improvitzat un petit viatge. Jo, de mentres, aprofitaré per acabar d'enllestir guions i escriure alguna altre tonteria.

Per culpa de l'Enric, en Pepe, en Roger i la Txell comencem el nostre viatge cansats havent dormit un parell d'horetes. Un cop arribats a Londres intentem buscar habitació acompanyats de les nostres molestes maletes. Comprem una oyster card per poder agafar tot tipus de transport públic i ens comprem un mòbil per poder fer les trucades pertinents.

Quedem per veure unes habitacions l'endemà. Es veu que aquest anglesos, entre cervesa i cervesa, no tenen temps de quedar abans. A sobre plou.

En Mark, el noi que ens ofereix la seva casa mentre no trobem allotjament, ens permet deixar les maletes a la seva oficina, cosa que podem fer cap a les quatre de la tarda. Més passejades interminables sota la pluja i a tornar a buscar les maletes. Ara, sí, amb en Mark cap a casa. No sé perquè però escull el camí més llarg. Què hi farem ja no ens ve d'aquí. Sopar i dormir.

Un dia bastant dur. En fi, bona nit.
Ah! Les fotos són de la casa d'en Mark i del seu barri. No sembla Londres, oi?

2007-05-05T03:22:00.000-07:00

FINS AL PROPER VIATGE!

Beijing i acabem

2007-05-03T03:15:00.000-07:00

Desprès d'una setmaneta a casa, ja no sabem ni què hem d'escriure. Ens ha passat el temps ràpidament entre visites de família i amics i hem anat deixant a banda lo del blog. M'he autoobligat a seure davant de l'ordinador i escriure l'últim post, tot i que em feia mandra, perquè no és plan de deixar-ho a mitges i perquè, tot i la nostra sorpresa, es veu que hi ha més gent que ens llegeix de la que ens pensàvem. Tot aquest viatge pensant que parlàvem sols i hi havia milers de milions de lectors anònims que seguien les nostres aventures. Bé, potser no tants però per a nosaltres suficients. Com diuen les folclòriques "ens devem al públic..." així que aquí va el relat de les nostra vida a la Xina i les últimes arratrassades.

Hem estat gairebé un meset a la Xina i la veritat és que no hem fet res de res. Tots pensareu que som més burrus que l'anar a peu de no haver aprofitat l'oportunitat d'estar allà per fer excursionetes i visites però de veritat, ja teníem tantes ganes de tornar i estàvem tant saturats de veure coses que la nostra estada a la Xina es va limitar a trepitjar Hong Kong i Beijing. Tampoc està tant malament, de fet vam creuar la Xina dos cops, 24 hores cap a dalt i 26 i mitja cap a baix, que no és com creuar Catalunya. El cas és que si nosaltres estem satisfets, a qui nassos li importa el que hem deixat de veure?
A Hong Kong ja podeu imaginar què és el que vam estar fent si heu llegit el post de l'Ivan. Vam fer el rècord d'hores a la biblioteca i això que no ens donaven cap premi. S´hi estava la mar de bé allà refugiats de la calor, de la pluja, o dels bitxos de l'habitació.
També vam recòrrer la ciutat per veure la gent, els carrers i tot això però ens vam trobar que de gent, n'hi havia massa, i de carrers, pocs. Bé, de fet n'hi ha molts de carrers però no són pràctics, no estan pensats pels vianats que pobrets es fan un fart de pujar i baixar escales per agafar els passos subterranis o bé els passos elevats. Venint del Japó on tot era tan planet i tan buit de persones i cotxes, el canvi va ser un martiri.
Vam fer alguna visita que ens va agradar com la del museu d'art contemporani que era molt petitet però amb bones exposicions, a part d'això més i més centres comercials, l'escala mecànica més gran del món i un espectacle de llums i música molt més retro i hortera que no pas moderna com et volen fer creure.
Quan ja en vam tenir prou de tot això, vam tirar cap a Beijing. Tot més gran i ample però massa. Per creuar un carrer t'hi passes mitja vida. Ara, la muralla, la plaça de Tiananmen i la ciutat perduda són espectaculars.
Vam estar en un alberg collonut: habitació gegant i neta com si fos d'hotel, bar, internet, super,botiga i una cuina moooolt gran per poder deixar de menjar el trio (arròs-noddles-pollastre).
Vam fer llargues caminades per la ciutat i vam flipar amb la de quilòmetres de runa que ténen al centre de la ciutat. Abans que arribin les olimpiades volen fer una neteja i tiren avall tots els barris vells per aixecar-ne de nous i supermoderns. Natros no creiem que tinguin temps d'acabar-ho tot però ells sabran. El cas es que ténen la ciutat patas arriba i amb una polseguera que no es pot soportar.
Com que ens va passar allò dels bitllets d'avió, totes les visites que teníem programades per als últims dies van quedar anulades i ens vam quedar sense veure l'estadi nou, les piscines i tot això que sembla que serà espectacular...
L'última nit a Beijing vam anar a fer unes copes amb en Ritxi i en Soldi al bar de sempre i cap a casa. Sort en vam tenir que en Ritxi ens va fer pensar en lo dels bitllets si no potser encara estaríem allà...

Ens despedim de tots vatros i deixem el blog aparcat fins el proper viatge que si tot va bé serà a Mèxic.
Molts petonets
Ivan i Anna

Hong Kong, la biblioteca de King Kong

2007-04-18T07:39:00.001-07:00

La biblioteca de Hong Kong és espectacular. Té deu pisos enormes amb un emmoquetat de primera plens de taules, cadires, sofàs que més d’un desitjaria tenir a casa seva i prestatges que recullen una infinita varietat de coneixement. Per accedir a cada pis pots escollir entre escales mecàniques, si et fa il·lusió contemplar la imnesitat i la bellesa de tots els espais de la biblioteca, o pots agafar un dels tres ascenssors de vidre, guanyar temps i fer una ullada ràpida i curiosa a tot plegat.
Cada pis està dotat d’uns vint ordinadors amb accès a internet gratuït (sí, sí, totalment gratuït, com a tot arreu, menys a Olot – no és cap retret per tu, Tània, ja sé que tu no hi pots fer res, però és així-), amb una pila de taules, individuals o no, equipades amb corrent i conexió d’internet per als estudiants amb ganes de donar convicció al seu nom, i tot un munt o un món de llibres. Hi ha el pis de la literatura, el pis dels nens petits, el pis dels que es creuen o aspiren a artistes, el d’història, botànica, cuina, informàtica, idiomes, etcètera, ja sabeu com va això. Però tot a l’engròs. Passadissos i passadissos de llibres a dreta i a esquerra. I lo més bo és que degut a la ocupació dels anglesos fins fa poc (ara no entraré en discusions sobre si això està bé o no, això millor deixar-ho als que els interessi i en sàpiguen més del tema) la majoria dels llibres els pots trobar en anglès. No em direu que no és genial, no?
També hi havia un arxiu de revistes completíssim i una hemeroteca amb una pila dels típics ordinadors que acostumen a sortir a les pel·lícules dolentes de policies que acaben sempre donant la clau per endreçar a la garjola o matar al dolent.
A més, tot era molt modern. Tenien aquelles màquines que hi ha a la biblioteca de Girona per treure, si es que s’en pot treure més encara, feina als bibliotecaris i que permeten que t’enduguis els articles que vulguis sense haver de fer cues, i unes màquines tot futurístiques que seguint uns carrils de metall penjats al sostre s’anaven moguent amunt i avall. Encara no hem descobert si eren càmeres, artilugis que tot solets posen al seu lloc els llibres o bibliotecaires pèsims que, com a càstig, els han transformat en robots i eternament vagaran per allà com si fossin fantasmes d’una casa encantada.
Per arribar-hi només hem d’agafar el metro, fer una parada que passa per sota el mar, fer un transbord i en tres parades ja hi som.
A l’Anna i a mi ens va encantar, erems tot uns abonats, cada dia hi fitxavem. A tu Tània segurament també t’agradaria, sempre i quan no hi haguessis de treballar. Segur que només per arxibar documents tenen feina durant dues setmanes per tots els bibliotecaires d’Olot, tinguent en compte la rapidesa de treball a que ens teniu acostumats. Es veu que aquí el treballador de l’any és obsequiat amb un val per treballar durant un mès a la biblioteca d’Olot, el traspassen i no vegis quines vacances! (no sé si es posible el canvi a la inversa, ja me n’informaré…)La única pega que hi vam trovar era que estava prohibit tirar fotos, pero jo, com a turista amant de les prohibicions que sóc, en vaig tirar unes quantes d’amagat:

Osaka

2007-04-15T11:02:00.001-07:00

Osaka va ser vist i no vist. Només vam passar-hi una nit. Quan vam arribar, ben aviat al matí, de Kyoto (si agafes el tren que toca en 20 minuts estàs a Osaka), després de deixar les maletes en un hotel japonés, va manar a veure l’Osaka-Jo, el Castell de la ciutat, que està envoltat d’un immens parc ple d’arbres florits i és preciós vist des de fora. De dins no ho sabem perquè vam decidir no entar-hi. Estàvem farts de pagar. Vam tirar unes quantes fotos vam menjar una espècia de bunyols farcits de pop i vam anar a l’ Umeda Sky Building. Des d’allà vam contemplar l’enorme ciutat des del punt de vista d’un corb. Aquí al japó n’hem vist força i són enormes. Si es menjessin seria com fotre’s un pollastre enter. Al vespre va manar a veure un mercat d’artilugis culinaris bastant ben provisionat.
L’endemà vam anar a l’acuari per despedir-nos dels japonesos. És més fàcil d’entendre’t i de dir adéu a un peix que a un japonès. Hi havia uns crancs aranya gegants propis d’una pel·lícula de terror, una mena de corall que recordava als caps dels marcians d’en Burton i una espècie de meduses minúscules que dançaven entre llums de colors.
Només ens quedava veure l’aeroport d’Osaka. Una plataforma gegant quilòmetres mar endins. Espectacular, futurístic, japonès.
Cap a les onze de la nit havíem canviat de país i estàvem fent el mono a Hong King Kong.

Kyoto i Nara

2007-04-09T06:33:00.000-07:00

A primera vista, Kyoto no va ens va semblar gaire maca. Es veia trista i gens atractiva, no tenia els detalls que ens van agradar de les altres ciutats, res remarcable. Potser hi va influïr el dia que feia, fred i plujós. Al passar els dies vam descobrir que Kyoto té molt d'encant, tot i que molt amagat darrera dels edificis grisos. Està envoltat de muntanyes ben atapeïdes de temples fantàstics amb els seus jardins, rierols i pous màgics que fan música al tirar-hi aigua. Vam trobar la pau mirant la ciutat des del cim d'un dels temples (i no a a la Índia). Ni un soroll ens va destorbar.
Ens va agradar molt, tot i que sembli extrany, l'estació de trens. Als japonesos se'ls en va l'olla. Fan les estacions més grans del món (suposo). Amb centres comercials, hotels i milers de restaurants. Podries passar-hi setmanes senceres sense haver de sortir. Realment t'hi perds. A l'Ivan li va encantar un centre comercial que tenia escales mecàniques seguides entre pis i pis, així no havies de donar la volta a cada planta. Des de dalt de tot semblava un tunel en diagonal.

Més que aquesta ciutat en sí, el que està bé és el que hi ha al seu voltant, com la ciutat de Nara. Preciosa, petita, neta i verda. Té molts de temples, un d'ells enorme (no m'enrecordo com es diu) i molta muntanya plena de cèrvols amb les banyes tallades que demanen menjar, unes galetes que segons l'Ivan no són tant dolentes.
A Kyoto vam dormir en un Ryokan, l'allotjament típic japonès. Matalassos a terra, kimono-pijama, tè a mitja tarda i bany japonès. Oooooooooooooooh el bany japonès!! En Guillem diu: "El millor invent dels japonesos, amb diferència." És genial. Et dutxes ben dutxat assegut en un tamburet de plàstic i rodejat de japonesos i quan has acabat et summergeixes en una mini piscina o una super banyera a temperatura de tetera. Et quedes ben relaxat.
No sé què més explicar-vos així que ho deixo aquí. En Guillem i la Marta podrien explicar la seva experiència fent un àpat Kyo-Ryori al seu Ryokan, el menjar més delicat del Japó. La resta relacionada amb el menjar al meu blog d'aquí poquet.

Hiroshima, mon amour

2007-04-04T05:04:00.000-07:00

Al 1960 Alain Resnais va entrar en aquesta ciutat disposat a rodar-hi una de les seves nombroses obres mestres. La història d’un affaire entre un jove japonès i una jove americana explicada apartir d’uns flashbacks que constantment insisteixen en el terrible passat de la ciutat. Molts artistes han près en algun moment Hiroshima com a refèrencia. Com tots sabeu, Hiroshima és coneguda malauradament per ser la única ciutat, junt amb Nagasaki, que ha tastat la bomba atòmica, cosa que desperta l’esperit artístic a qui sigui.
Hiroshima és una ciutat petita, podría ser una mena de Girona a la japonesa (més gran i moderna). Té un riu que creua la ciutat i que li dóna un caire més d’estar per casa, de poble, lluny de les megalòpolis tipo Tokyo. Això la fa accessible i és agradable fer-la en bici o a peu.
Disposa de varis museus. Els més interessants, al nostre entendre, el d’art contemporàni, ple d’obres que al seu moment van enviar artistes d’arreu del món solidaritzant-se amb la causa, i el Peace Memorial Museum, on se’ns explica què havien fet abans els japonesos i qué els hi va pasar després.

A prop del segon museu hi ha un parc on encara s’aguanten les restes d’una cúpula, que no va caure quan van llençar la bomba atómica, i que ara és tot un símol per a la ciutat.
Va ser a Hiroshima on per primer cop vam tastar la pluja japonesa i vam descobrir un dels seus peculiars invents per a no mullar l'interior dels edificis.
L'última nit ens vam tornar a retrobar amb en Guillem i la Marta i vam probar el fugu (peix globus), un peix que, en realitat, no mata.

Tokyo, ara sí!

2007-03-31T09:56:00.000-07:00

Durant el viatge amb avió ja vam intuir que el Japó és un altre món. Cada seient disposava d’un petit televisor amb més de 40 canals amb un programació força variada. Pel.lícules d’animació per als més petits, pel.lícules d’acció, drama, guerra i comèdia per a cada estat anímic, programes basura per als adictes a jaure tot el dia en un sofà davant la tv, esports per als atlètics, notícies per als que es volen sentir millor i pujar la seva autoestima, etc. El menjar que ens van servir era prou bo, tinguent en compte com acostumen a ser aquests àpats enlairats. I les hostesses, bueno ja sabeu tots com són les hostesses…
Vam arribar amb puntualitat, l’aduana va ser vist i no vist i en un moment ja estàvem al tren direcció a Asakusa.
El hostel on ens allotjavem era perfecte: net, calent (sí gent, al Japó fot fred i encara més quan fa gairebé un any que no tastes l’hivern), amb cuina i tot el que això comporta (micro, nevera…), internet il.limitat i gratuït (wifi pel portàtil també), coixins anatòmics per a les cervicals, mantes i llençols (de fet potser no feia falta esmentar això –però ara que ja ho he escrit no em posaré a borrar-ho, no?-), tv, dvd’s, llibres, jocs i cada nit una consumició d’obsequi en un bar veí.
Hi ha tantes coses que ens van sorprendre (algunes agradablement i d’altres com a curiositat) que no sé ni per on començar. En faré un barrig barreig, tal com ragin: la gent va amb màscares pel carrer quan està costipada per no encomanar als demés, no creuen mai un carrer si el semàfor no ho indica, tothom utilitza el transport públic que ofereix una puntualitat exacta (del munt de vegades que el vam arribar ha agafar, només una va arribar 20 segons tard), el menjar: tempura, sake, mmm… sense paraules! (que l’Anna que en sap més ho expliqui bé en el seu blog), ningú llença mai res al terra, la ciutat està impecable ( i això que no hi ha gaires papereres), no volen propines (si els en dónes es posen nerviosos i no saben què fer, no hi están gens avesats), ningú es cola, sempre fan cues (amb suficient distancia d’espai vital), quan pujen escales mecàniques, els que no tenen pressa es situen al mateix costat deixant lliure l’espai dels que arriben tard a la filmoteca (a veure si això ho aprenen d’una vegada al nostre país), tothom té móbil (i sempre el remenen), quan plou els que van amb bici també utilitzen paraigues, als centres comercials hi ha màquines que et subministren bosses de plàstic per no mullar l’interior amb el paraigues i als museus hi ha com unes tanques per “aparcar” el paraigües, els waters s’escalfen sols perquè no tinguis fred si vas a cagar, ruixen el cul amb aigua a pressió (la temperatura i la pressió es poden graduar) i fins i tot te l’assequen amb aire calent!, no només hi ha sensors a l’aigua de l’aixeta, també ni ha d’allà on surt el sabó, per eixugar-te les mans és bastant futurístic i no sé ni com explicar-ho… Ho deixo aquí per no cansar al lector, si és que n’hi ha…
Voleu dir que darrera tanta amabilitat no si amagen uns éssers perversos que volen dominar el món? No sé, no sé, és de malfiar…
La red de metro i ferroviaria és enorme i t’hi perds, sobretot quan no tradueixen a l’anglés les parades.
Vam visitar el mercat de peix més gran del món i té una activitat sorprenent. Peixos i altres habitants del mar que ni sabíem que existien omplien paradetes inacabables. El peix era tant fresc que no feia gens de pudor.
Vam veure temples i edificis a tort i a dret i ens vam patejar la ciutat tant que encara els meus peus em foten crits. I, això ja ho hem explicat abans, vam trovar-nos amb la Marta i en Guillem i junts vam descobrir la vida nocturna de Tokyo.

Ah! I l'última nit vam anar a dormir en un hotel càpsula. A la foto pot semblar una mica claustrofòbic però la veritat és que si está més bé del que sembla. Això sí, el bany, amb mini piscina, era pla més gros que la càpsula...

Fi del Kit Kat

2007-03-30T09:02:00.000-07:00

En vistes de la nombrosa participació a que ja ens teniu del tot acostumats, el concurs queda desert i és una llàstima perquè aquí venen uns portàtils per la despreciable xifra de poc més de200 euros, que ja haviem apartat i destinat al premi. Com diu la dita: qui no juga, no guanya.

Tokyo, a saco de sake i asahi...

2007-03-21T03:54:00.000-07:00

Primer contacte amb Tokyo:
Quatre potes amb mitjes rojes, dues cares familiars retrobades, bla, bla, bla per decidir on anar a sopar, pèrdua oportuna al laberíntic metro, passejada recolzada amb fred, carn a la brassa, sake, canvi de lloc instantani, mongetes d'aperitiu, tempura, mmmm, sake, converses interessants, el temps descomptant, yens, karaoke, crits i males veus, cervesa asahi, molta diversió, fotos, les proves del delicte amb videu inclos!, més cervesa asahi, sayonara quan surt el sol, esperar el retrobament casual d'aquí a uns dies i avui caparrina, perquè mentir.

Des de Tailàndia a traïció

2007-03-17T07:12:00.000-07:00

Degut a l'incomptable nombre de comentaris rebuts i al veure'ns impossibilitats de respondre a temps les vostres preguntes, súpliques, favors i suggeriments, hem decidit, ara que d'aquí a dos dies marxem cap al Japó i no podrem estar tant conectats com voldríem, proposar-vos un petit concurs, que us permetrà perdre una mica de temps mirant el passat del nostre viatge, i així, quan tornem a estar a la Xina, següent destinació després del Japó, no ens haureu trobat a faltar.
El joc bàsicamen consisteix en una variant del concurs, que de ben segur que ja tots coneixeu, de sis a traïció. Durant la nostre estada a Tailàndia, no hem volgut anar més enllà per no envolicar massa la troca, hem estat explicant unes quantes coses de les quals UNA és totalment falsa, vaja que és una mentida, que no és veritat, que està inventat... bueno, ja m'enteneu, coi.
El joc és ben senzill, es tracta de que un de vosatres, el més hàbil i ràpid, endevini quina ha estat la farsa. Com a farsa, s'entén que és quelcom que hem dit que hem fet i que no ha estat així. Per descomptat que hi ha parides evidents, pròpies d'una ment múrria i una mica avorrida, que són falses, aquestes no compten, ull! Em sembla que són facils de discernir les unes de les altres.
Dit això només resta explicar que només hi haurà un vencedor, com en els bons jocs, i serà aquell que, per data de missatge, enviï la resposta amb més velocitat, ja ho sabeu doncs, a omplir dipòsit!, només faltaria que a l'últim moment tinguessiu pana.
Qui guanyi obtindrà un petit obsequi, de les nostres generoses parts, que comprarem en el seu moment a la Xina, bàsicament perquè és molt grossa, segur que allà hi trobem de tot i perquè com a última destinació, ens estalviem d'anar massa carregats, també li hem de buscar el sentit pràctic nosaltres, no? Ah!, els que ja esteu viatjant, o sia, els que vau marxar amb nosaltres, tu Guillem no entres aquí, no compteu, si voleu un regal d'aquestes contrades, compreu-lo vosaltres mateixos, faltaria més...
Ara sí, s'obre la veda!Una abraçada sincera a tots des d'aquí!

Chiang Mai (wi-fi per un tubo)

2007-03-16T05:54:00.000-07:00

Per fer el camí de tornada no voliem passar tantes hores al tren, així que vam decidir (o dic com si fos improvitzat, però la veritat és que estava tot previst, no sé, sembla com més interessant sempre decidir-ho tot a última hora, no?) fer una parada a Chiang Mai.
En un principi només pensavem estar-nos-hi un parell de dies, però com que vam trobar un hotel de puta mare, que tenia wi-fi a 50 bahts per dia, nevera, tv i un preu especial si ens quedavem una tercera nit, al final ens hi vam quedar quatre nits.
La ciutat tenia no sé quants temples, tants que vam decidir no veure'n cap. També tenia un carrer imfestat de paradetes. A tots aquells que us agradi anar als mercats, de ben segur que haguèssiu disfrutat (eh, mama!). Imagineu mig quilòmetre de botiguetes de roba, souvenirs, objectes fets a mà de fusta, tonteries de decoració, bisuteria, menjar, quadres, joies, i amb tot això feu un copiar-pegar amb l'ordinador i multipliqueu per 5 el resultat, i per si no n'hi hagués prou, a cada 100 metres un carrer amb plaça inclosa amb més paradetes iguals. Total... un bon malson.
A més, aprop de l'hotel on ens allotjavem, durant el cap de setmana, s'omplia un carrer paral·lel de més històries d'aquestes...
A part d'aprofitar l'internet, de mirar algunes pelis que hem aconseguit a un preu inimaginable al nostre país, de menjar carn a tort i a dret, d'omplir bé i fer un bon ús de la nevera, de llegir i fer totes aquestes coses que a tothom li agrada fer, vam anar a visitar el cementir d'estrangers de la ciutat. No és que fós especialment gros, però sí que era força inspirador... Vam intercanviar quatre paraules amb el fill del cuidador del cementir, per saber què feia exactament el seu pare: a quina hora es llevava, si enterrava personalment els morts, si els vetllava, si comprava ell les flors, si netejava les tombes o nomes les pintava, si havien entrat mai lladres, si havien viscut algun drama digne d'explicar, si s'havia llevat mai per culpa de sons estranys, si el fill tenia problemes a l'escola quan explicava que vivia al cementir, si s'havia posat mai malat i s'havia sentit més proper als morts que mai, si allà els llops udolaven amb més força, vaja, coses d'aquestes tant interessats que sempre ens hem preguntat tots algun cop.

A la nit vam poder comprovar que allà la lluna era diferent, que estava una mica deformada i l'endemà vam fer camí cap a la capital preguntant-nos el motiu de tal deformació.

P.d.: Una curiositat: el primer disc jòquei de Tailàndia va morir a Chiang Mai i tal com predica el seu nom, era un descendent de la cadèna McDonalds. I aquí en teniu la prova: DJ McDonals!

Les dones girafa (o també anomenades deep throat)

2007-03-14T08:50:00.000-07:00

Els busos semblaven només dolents a l'Índia, doncs no. Es veu que per anar al nord no ho tenen tant ben pensat. No és tant exagerat com a la Índia, però té la seva tela...
Desprès de tretze hores en tren i set en bus vam arribar a Mae Hong Son.

Els preus de l'allotjament i del menjar eren d'agrair després del viatge. Si estava prou bé en aquest poble. Un llac envoltat de carrers amb mercat feia de centre neuràgic.
L'endemà vam anar a veure les famoses dones de coll de girafa o, també anomenades dones deep throat.

Diu la llegenda que el mestre Gerard Damiano va arribar al poble esperant trobar una actriu a la seva alçada. Totes les noies de coll llarg eren actrius més que suficients per la seva obra magna Deep Throat, però degut a les dents mal raspatllades, no li acabaven de fer el pes.

Afortunadament una turista, una mica viciosa i amb ganes d'experimentar noves sensacions, va coincidir amb el mestre. I, això ell ho va saber aprofitar... I gracies a això, avui dia tothom coneix a la Linda Lovelace (Traduït seria algo com: Linda, la noia que estima les llances, el seu nom real va perdre la n al 1885).

A part d'aquesta anècdota, queda per dir que realment és una mica trist tot plegat. Entrar en un poble de refugiats on les noies s'han de deformar entre altres coses per guanyar un salari digne per poder viure i educar-se. Perquè collons els homes no es posen aros a la polla, segur que a ells els fa més falta.

Vam veure dones amb el coll llarg, dones amb les orelles llargues, homes jaguent, sense fer ni brot, i nens jugant a volei; les nenes, la majoria, per descomptat que duient aquella merda d'artilugi que els deforma els hombros.

Vam comprar-los alguna tonteria, pensant que així les estavem ajudant d'alguna manera, això queda a l'aire... i vam tornar a Mae Hong Son.
Demà ens voliem aixecar aviat, per tornar cap al sud. El temps se'ns estava acabant i voliem fer una mica el vago abans de canviar de país.

Ayuthaya

2007-03-14T08:24:00.000-07:00

Abans d'endinsar-nos al món del nord, vam fer una parada a Ayuthaya.
Ayuthaya és un poble que hi ha a una horeta de Bangkok. Allà les coses són més barates i més tranquiles, però no és que hi hagi gaire per veure. Ara, fot una calor que espanta.
Vam arribar amb tren, vam creuar un petit riu que hi ha i vam fotrens una patejada a peu que encara quan i pensem comencem a suar.
Desprès de fotre'ns una bona hamburguesa amb una amanida de patates fregides i de passejar per un immens mercat de menjar, vam anar a unes runes inacabables que van destrossar els birmanesos fa temps. Vam intercanviar unes quantes paraules amb uns japonesos que hi estaven rodant un documental i quan la camisa ens pesava massa per la suaor que havia retingut vam tornar al nostre refugi.

No sé ben bé perquè però les fotos van sortir sense color. Hauré de tornar a llegir les instruccions de là càmera...

I ara uns minuts de propaganda comercial (tornem de seguida)

2007-03-07T06:01:00.000-08:00

Cansats de viatjar per països tropicals?

Farts de suportar altes temperatures?

Agobiats per la suor rajant de les aixelles?

Ha arribat el nou xampú a base d'ou i cervesa!

Sí, sí, heu sentit bé: Ou i cervesa.

Perquè quan el sol us desidrati, la vostra pell supuri cervesa.

I asseguts en una ombra i rascant el vostre cabell saltin trossos d'ou bullit.

Ja ho sabeu!

La solució: Beer & Egg!

I sinó sempre podeu moureu's més cap al nord...

Koh Samui i Koh Pha-Ngan

2007-03-07T03:11:00.000-08:00

Tornant de Malàsia no hi ha gaire res per explicar que no us soni ja. Vam anar a veure dues illes de la costa nord de Tailàndia: Koh Samui i Koh Pha-Ngan.
La primera illa tenia una platja força curiosa. A la part més rocosa hi havia dues pedres batejades amb el nom de Grandfather i Grandmother, respectivament. La de l'avi prenia la forma d'un fal·lus enorme en erecció, mentre que la de l'àvia era un cony obert àvid d'establir contacte carnal.
La segona illa tenia la peculiaritat de ser coneguda per la festa de la lluna plena. Tot de turistes joves s´hi aplegaven per omplir la platja de nit, beure whisky amb red bull i coca-cola i ballar a un ritme frenètic, probablement amb l'ajuda d'algun complex vitamínic, una música horrible, pròpia de retrassats mentals. Ja podeu comptar... bastant merda. Pel meu gust, qualsevol cap de setmana a Olot o a Girona és millor. I, a sobre, per acabar-ho d'arreglar, aquesta illa estava infestada d'usurerus i nosaltres que no haviem pensat en dur insecticida... Hi havia una tercera illa, Koh Tao, coneguda pel seu fons marí ple de corall vistós, peixos de colors i taurons ballena. Això últim era el que més ens cridava l'atenció. Al final vam descartar Koh Tao al veure'ns un pèl limitats, tant físicament com econòmicament, de poder fer el que la majoria de gent hi va a fer: submarinisme.
En comptes d'això ens vam decantar per anar a veure un acuari que hi havia a Koh Pha-Ngan on s'hi podia contemplar, en una enorme piscina, un tauró ballena escortat per numerosos peixos menors.

Kuala Lumpur

2007-03-02T05:35:00.000-08:00

Després de les nostres rutes per les platges de Krabi, vam haver de fer una escapadeta cap a Malàsia. El motiu és que se'ns acabava el visat tailandès i preu per preu, preferiem gastar-nos els calers visitant Kuala Lumpur (el visat gratis és per un mes i has de sortir de Tailàndia per renovar-lo).
En total vam estar-nos-hi 3 o 4 dies entre l'anada, la tornada i la visita de la ciutat. Va ser una mica exprès però teniem ganes de seguir viatjant per Tailàndia. Vam voltar pels carrers i vam visitar les torres Petronas. Són impressionants. Vam tenir molta sort perque vam aconseguir entrar directament sense haver d'esperar unes 6 hores com la resta. Encara no sabem per quin motiu vam poder gaudir d'aquest privilegi, serà que som molt guapos.
La putada de les torres és que nomes et deixen pujar fins al pis 40 o 50 i pico, ni a la meitat, vaja. Tot i això, fa una mica de vertigen.
La ciutat en sí està bastant bé. Endrecada, neta i sense contaminació!! Els signes d'exclamació els poso perquè realment és molt i molt rar. Voltant per altres capitals com Delhi o Bangkok acabes amb els pulmons com si t'haguessis fumat 50 cigarros un darrera l'altre, en canvi a Kuala Lumpur pots respirar tranquilament. Hi ha ple d'arbres i jardins per tot arreu. Es bastant maca. La única pega que té és que és una mica cara (per al que estem acostumats).
Vam tornar cap a Tailàndia i vam seguir el nostre viatge cap a les illes de l'altre cantó: Koh Samui i Koh Phangan.

Krabi i els seus voltants

2007-02-25T05:57:00.000-08:00

Desprès de Phi Phi vam anar cap a Krabi, un poble encantador i acollidor que esta a tocar d'unes quantes platges celestials. Ens vam instal.lar en una guest house portada per una família molt agradable: la filla gran ens solucionava tots els problemes, el seu marit ens servia totes les cerveses, la filla petita i rodanxona ens servia els sopars amb un somriure d'orella a orella, una toia borde i borderline només es sabia estar de peu darrera la barra (sempre hi ha d'haver algun error genètic dins d'una família) i la mare es passava hores i hores davant l'ordinador jugant a un joc fabulós anomenat Zuma (Ets una granota que escup voles de colors i per uns camins recargolats que ocupen tota la pantalla circulen les demés boles. Es tracta, com sempre en aquest jocs tant adictius, d'unir tres o mes boles del mateix color). No cal dir que els hi vam demanar de copiar i ells encantats ens el van facilitar. Encara que no sé si va ser una bona idea. L'Anna, la molt viciosa, hi està viciada i sempre que està a l'habitació hi juga i quan perd (que aixo passa sovint) es torna boja. Deixant de banda el joc i els primers capítols de bola de drac (aqui tambe hi estic enganxat jo -el follet tortuga es el meu nou idol de masses-), la nostra principal atracció, apart de disfrutar d'unes pizzes boníssimes (Krabi esta a petar d'italians) va ser visitar platges. Vam poder gaudir d'uns paissatges increíbles, amb uns cels i uns núvols de sèrie manga, i d'uns banys d'aigua transparent amb peixos multicolors a les platges de Raylay, Chiken Island (doncs això, una illa pollastre), Tap Island, i un interminable etcètera que de res serveix esmentar. La veritat és que costa de creure que cada vegada anem trobant platges tan ben parides. Però com més ens belluguem, més flipem. Una delícia, vaja. Deixo ja d'enrotllar-me i us deixo repetint el típic, tòpic, clàssic : una(es) imatge(s) val(en) més que mil paraules.

Phi Phi 2

2007-02-18T05:23:00.000-08:00

En tot el temps que portem de viatge, no ens havia passat mai trobar-nos sense allotjament. Vam arribar a Koh Phi Phi i directament ens vam dirigir a la Platja Llarga a buscar un bungalow. Realment no ens havíem ni plantejat la possibilitat de què no hi haguès lloc. En quant ens van dir que tota l'illa estava plena vam flipar.
Vam tornar a la platja principal en busca d'habitació però a tot arreu ens deien que era impossible. L'Ivan i jo ens vam repartir el territori i vam preguntar a tots els hotels, hostals i pensions. Vaig trobar unes quantes persones en la nostra situació, cosa que va fer que ens posèssim encara més nerviosos. La competència era increïble.
Quan ja creiem que dormiríem a la platja o en un local de massatges, vam veure que quedava un alberg on no havíem preguntat.

Em vaig dirigir allí, li pregunto si té lloc i em diu: -Habitació? ara? No en tinc fins d'aquí a dues setmanes. Quan em giro per marxar em diu: -Si vols tinc una tenda.

-Vale la vull!!

-No tinc matalàs, ni coixí, ni res de res.
-La vull, la vull!
-Val 300 bhats
-Meva, meva!
-Em sembla que has estat buscant durant una llarga estona...
Contents i relaxats vam marxar a celebrar-ho a la manera tailandesa. Un cubell de plàstic, una ampolla de whisky tailandès, red bull, coca cola i molt de gel. L'endemà una ressaca terrible.
Com encara no havíem vist res de res de Koh Phi Phi, vam marxar a fer una volteta. Ja tindríem temps de fer el tour de les altres illes. Sense paraules!! Amb molta diferència, era la platja més bonica que mai havíem vist. La millor sorra blanca, l'aigua més transparent, rodejada per muntanya verda... Ens va agradar tant que ens vam cremar l'esquena fent marranades sota el sol. A l'Ivan li ha caigut la pell a tires.
Al dia següent ens en vam anar de tour amb barqueta. Vam fer Snorkeling (bucejar amb ulleres i tubs de plastic) i vam visitar unes quantes platges molt maques, la millor de totes la de la peli "La Playa".
Ens vam quedar enamorats de Koh Phi Phi però com és bastant car, no ens hi vam poder quedar tant de temps com ens haguès agradat.
El que més ens va sorprendre és la velocitat amb la que han reconstruït totes les cases ja que va quedar completament destrossada durant el Tsunami, que li va arribar pels dos cantons. De les 10000 persones que hi havia en aquell moment, van morir més de 2000.
La veritat és que pobra gent són una mica desgraciats. En pocs anys han tingut amenaces de bomba, la febre aviar, el Tsunami i un terratremol. I no se'ls acaba la mala ratxa, quan estavem allà, hi va haver un incendi que va cremar 10 cases i un tros del bar on ens vam torrar la primera nit. Us assegurem que no vam ser nosaltres...

Phi Phi

2007-02-15T02:29:00.000-08:00

Aquesta és la lletra d'una cançó que es va escriure molt abans que el senyor Alberg Pa treies el disc Anem al llit. Com sempre, ell en va saber fer una versió alternativa millor. Aquí teniu l'original:

És l'hora que ens anem d'anar a Phi Phi

però abans te n'enrecordes?

de fer aquelles quatre coses

que sempre s'han de fer abans d'anar-hi.

Abans d'anar a l'illa busca un llistํín,

llegeix bé el telèfon, posa't a to la veu,

i sobretot recorda això que et dic.

Que abans d'anar a Phi Phi has d'encarregar lloc,

si no vols cagar-te amb tot,

si no vols haver de dormir

amb l'esquena a terra tota la nit.

Abans d'anar a Phi Phi has de buscar un llit,

si no vols pas patir fred,

si no vols pas despertar

amb el coll ben doblegat pel dematí.

Abans d'anar a Phi Phi pensa on dormir,

si no tens habitació no tindràs on caure mort

i veuràs com és el cel tota la nit.

Abans de fer pipi busca on dormir.

Qui vulgui els acords de la cançó té dos opcions: Fotre's o treure-la ell mateix. Jo no he sigut mai bo en això i ja estic cansat d'intentar buscar-la sense èxit. I si algú és tant afortunat que ja la té, que es porti bé i abans d'anar a dormir la pengi aquí. Bona nit.

De tour per Phang Nga

2007-02-12T22:08:00.000-08:00

Avui em toca a mi escriure i no sé per on començar.

Han passat moltes coses des de l'últim post que vam escriure.

Desprès de Phuket, que realment no estava molt i molt bé, vam agafar un bus (completament diferent als indis) i vam anar cap a la regió de Phang Nga.

A l'arribar, vam buscar una pensió i vam reservar lloc en una excursió per al dia següent.

No sabíem molt bé què fer aquella tarda així que vam llogar una moto i vam marxar a fer un volt. Vam decidir fer una ullada a un parc natural que es veu que no és visitat per gaire gent i quina sorpresa! El parc de Sa Nang Manora és preciós.

Semblava ben bé un bosc màgic de conte de fades, ple d'arbres, flors i riuets que formaven piscines naturals. L'única pega era que cada vegada que havíem de creuar el riu, ho havíem de fer passant per un tronquet de merda, i jo no sóc molt àgil que diguem.

Al dia següent ens vam aixecar aviat, vam agafar una barca junt amb 6 persones més i vam marxar a fer la ruta turística pel parc nacional marí de Ao Phang Nga. Vam estar veient unes quantes illes espectaculars, amb roques enormes i molta verdor, un parell de coves i el més esperat per tothom, l' illa on es va rodar la peli de James Bond, El hombre de la pistola de Oro.

Aquesta és la passarel·la per la que passen tots els guiris que volen veure la pedra de James Bond.

Vam flipar molt amb la mà de gent que hi havia per tot arreu (les fotos enganyen!!).

Centenars de persones, uns tirant fotos d'un cantó a l'altre i els altres comprant souvenirs.

Nosaltres, a l'igual que la resta (excepte amb lo dels souvenirs), ens vam tirar les fotos de rigor amb la pedra al fons.

Com podeu veure, l'Ivan estava ben alucinat pensant-se que era en 007.

Fins i tot es va demanar un Dry Martini al xiringuito però no li van voler servir perquè no portava l'smoking.

Quan ja estavem ben esgotats de tant de trote, ens van portar cap a Koh Panyi, un poblat musulmà de pescadors aguantat per quatre fustes sobre el mar.

Junt amb una parella de danesos i un holandès, vam ser els únics entre tota la tropa de vaixells en quedarnos-hi a dormir. En un primer moment vam pensar que se'ns n'havia anat l'olla. Què podíem fer en aquell poble sense res de res?? (Ni tan sols birra!!!)

Vam fer una mica de temps voltant pels carrers i quan va ser hora vam

anar a veure la posta de sol. Espectacular. Va fer que ens en oblidessim de la idea de què no havia valgut la pena quedar-s'hi. La millor posta de sol que hem vist a Tailàndia.

Vam tornar cap a la nostra pensió sobre el mar on ja ens havien parat taula. Esperavem que ens servissin un arròs fregit com el del migdia però ens van sorprendre amb un banquet digne de reis.

Va ser un dia complet però esgotador. Vam anar a dormir al nostre matalàs sobre el terra i vam somniar amb en James Bond.

Petroglifa

Poquet a poquet cap a Phuket (Clap hands please)

2007-02-06T08:29:00.000-08:00

(El títol està posat a propòsit perquè la gent de la granja, en plan fanàtics del Barça, canteu amb les mans juntes i alhora: Festival del Humor!!!! - quin riure que em fa, em moruc-)

Després de no sé quants dies, hem decidit moure'ns. Sí, de fet, ja era hora, ja tocava. La nostra primera parada ha estat Phuket, una petita ciutat al sud de Tailàndia envoltada de platges. Hem pres com a seu la ciutat perquè ens ofereix una gran varietat de possibilitats i els preus són més raonables. Demà anirem a voltar les platges. Podem escollir entre unes quantes. En una es veu que hi ha tortugues que ponen ous, n'hi ha una altra que sembla Las Vegas, molt carregada de llums de neó, de bars, borratxos i vells acompanyats de menors (si més no comparats amb l'edat de l'especímen mascle), d'altres són més comuns, alguna ja ha perdut l'interés pretèrit i en moltes encara s'endevinen les destrosses provocades pel tsunami.

Segurament, per qüestió de temps (ja que és probable que decidim estar-nos poc temps per aquí i volguem moure'ns a platges més idíl·liques, com per exemple la platja que molts anomenen James Bond -sí, sí, recordeu el hombre de la pistola de oro?, i no penseu malament, estic parlant d'una pistola rotllo western, recordeu el nan amb cara d'expresident espanyol del psoe?-)

escollirem anar a la platja més assequible, la més

immediata, la més propera i serà la de Patong.

Segurament també, no ens agradarà gaire. Pensarem que és una merda. Que la gent és molt pesada. Que les platjes no s'ho valen o coses per l'estil. Que hauriem d'haver perdut una mica més de temps i pujar a veure les tortugues. I el que pot passar també és que hi anem massa tard i que per tornar no hi hagi bus i que haguem de tornar amb taxi.
Però tot aixo ja us ho anirem explicant.

Tiger Temple i el pont sobre el riu Kwai (Kanchanaburi)

2007-01-31T03:32:00.000-08:00

Què difícil això de llevar-nos aviat, fa tant de temps que no ho fem... Tot i això, ho aconseguim i a les 8 del matí ja estem de camí a l'estació d'autobusos. Arribem a l'estació i l'Ivan, pensant-se que encara es troba a l'Índia, comença a cridar com un degenerat per tots cantons: "Kanchanchuri, Kanchanchuri!!". Un homenet, tot acollonit, se'ns acosta i xiuxiuejant ens diu: "Kanchanaburi bus N 1". No hem hagut d'esperar ni de patejar-nos tota l'estació, pugem i el bus (nou de trinca) marxa. Tres hores després arribem i agafem un taxi cap al Temple del Tigre. Què extrany, no hi trobem ni un guiri i ningú ens diu cap a on hem d'anar. Trobem un noi dormint sota una ombra, el despertem (què cabrons!) i li preguntem. Diu que a la una baixaran els tigres i que ara estan a les gàbies.
Collons! Què grans que són! Des de tant a prop (tot i que hi ha tres reixes) fan molta impresió. L'Ivan i jo ens comencem a plantejar si els tocarem o no. Arriba l'hora esperada, apareix un monjo molt graciós amb el cap com un chupa-chups i ens diu que ens posem a un cantó per deixar pas als tigres (ara ja som uns 100 guiris).

Ens sentim una mica idiotes seguint al monjo chupa-chups amb el tigre però fa molta gràcia veure algún flipat com s'intenta colar per poder fer més fotos.

Arribem al Tiger Canyon i un a un passem cap a dins acompanyats de dos tailandeses molt amables, una ens fa les fotos i l'altra ens dóna la maneta perquè no tinguem por.

Ens fem una foto amb cada tigre (7 o 8) i marxem ben contents.

Realment és on ens hem sentit més com xais. Un rera l'altre a veure qui é el mé burru. Al menys no hi vam anar en tour organitzat com la resta.

Després vam marxar cap al pont sobre el Riu Kwai. El paisatge és molt bonic. Ens hi vam passejar amunt i avall i l'Ivan va tirar moltes fotos. Com sempre, no podia faltar la típica foto aguantant el pont. Si és que segueix igual d'original... Ens va fer madra anar a veure els museus tot i que diuen que són molt i molt guapos i vam tirar cap a casa.

Cada dia és diumenge

2007-01-30T07:19:00.000-08:00

Ens aixequem. És la una del migdia. Una dutxada, la calor ho demana. Sortim a buscar el dinar. Pollastre a la brasa (està boníssim i em recorda al de la tieta!). Només ens falten les patates de la Deu i un bon allioli. Mengem. Ens raspallem les dents, ens vestim i llestos. Sortim de l’hotel. Avui toca un palau. Tot molt maco. Molt d’edifici, molt de palau, molt net, molt de jardi, molt. Llàstima que només el rei ho disfruti. És l’hora del capuccino amb gel. El sol té presssa i vol marxar. No li direm que no. Que fagi el que vulgui. Tal com fem nosaltres. Agafem un vaixell i fem via pel riu. Molt d’edifici alt i modern. Passa el temps. La nit és més agraïda i ens treu la calor. És l’hora de la cervesa freda . I res més. No fos cas que l’ànsia ens tallés els dits. Bona nit.

Capsa de sabates (amb un peu a dins)

2007-01-25T00:45:00.001-08:00

Sortim de l'Aeroport. Agafem un taxi de prepagament i ens du al carrer Khao San, nucli on van a parar tots els turistes, com nosaltres. Mmm, podria estar millor. Això sembla Lloret, pero bueno, vinguent de la Índia tot es un paradís.
Com que anem carregats decidim prendrens les coses amb molta calma. Seiem en un bar i examinem la Lonely amb una cervesa de barril entre mans. Com sempre els llocs recomanats estan plens i optem per preguntar on sigui. Bingo! Ens ha tocat una capsa de sabates! No està tant malament, els dos metres per metre inclouen labavo.
Nou país, nova casa, això s'ha de celebrar. Aquesta nit toca festa. Anem de bars, doncs. Uns quants cocktails, unes quantes cerveses, una mica de discusió pel mig, sinó, no és el mateix, no té cap gràcia, i cap al llit ben calents.
L'endemà la bufeta apreta. M'aixeco del llit, tot decidit, i corrents cap al wàter. Llàstima que l'habitació és tant gran, que la guitarra (la molt puta no sé per què s'ha de moure de nit) estirada per terra ho ocupa tot i jo, amb les presses fico la pota, mai més ben dit. Almenys no m'he pixat a sobre.
Cagum la mare que em va parir la puta merda de... sabata!
Ja està... ja estic més tranquil.

Aeroport

2007-01-24T02:56:00.000-08:00

Només de sortir de l'avió ja es respira un aire diferent. Apart de la calor, fot una xafogor que encara la noto a dins la gola, res és com el que hem estat veien fins ara. L'aeroport és impressionantment gros, nou, modern i net.
A tots ens cauen les llàgrimes. Jo, no dubto en ajupir-me i llepar el terra. He de recuperar el que és meu. Desconfiat, pensuc, que encara no vull donar res de mi a aquest pais. Necessito temps. He de comprovar unes quantes coses abans.
Els passadissos són amples. Les cintes transportadores estàn impecables i funcionen. La gent és amable. No t'enganyen i saben respondre les preguntes amb facilitat i contundència. Déu n'hi do! Costa de creure!
Prenc un formulari de turista que, incomprensiblement, he oblidat a l'avió i m'estiro sobre les relluents rajoles de la terminal a omplir-lo. Què cómode que s'està. Això sí que és bon un llit! Una treballadora s'acosta escandalitzada. Com pots estar aquí tirat! T'embrutiràs!, deu estar pensant. En Ritxi salta més agut del que ens té acostumats i li diu: No pateixis, ell és com un porc!
I tant que sí! En aquest nou país haurem de tornar a aprendre a ser nets. Ja casi no recordo com es fa això. Em sembla que el primer que hem de fer quan ja estiguem instalats és entrar a una llibreria i comprar algun llibre d'autoajuda, per exemple: Com aprendre a ser net en dos dies.
Desitjeu-nos sort!

Segona Etapa (Tailandia, Bangkok)

2007-01-20T08:02:00.000-08:00

Un cop finalitzada l'etapa de flagelació personal, d'acabar amb la nostra penitència entre merda putrefacta i desgraciades i patètiques imatges, indesitjables per a qualsevol persona amb mínima dignitat, vomitives pels estòmacs normals, som, per fí, conscients de l'inici d'una segona part de viatge.
És per això, també, que estrenem nou blog i desitjant oblidar el temps pretèrit malgastat iniciem un nova vida. Esperem satisfer, així, les nostres necessitats corporals més primaries i dedicar-nos completament a la vida contemplativa (visca la cacofonia!) i a la nostra propia adoració. Volem sentir-nos com Déus de l'Olimp. I em sembla que hem fet diana de ple.
Entrem a Tailandia, comencem per Bangkok.